Entrevista a Susana Brieba, autora de “Jo, com l’avi”

Ella es diu Susana i és d’una petita localitat lleidatana: Guissona. Té tres fills (els seus grans mestres, diu) i és Diplomada en Ciències de l’Educació i Llicenciada en Belles Arts. Susana Brieba es autora de «Jo, com l’avi», un projecte fet conte, que aviat arribarà a les llibreries a través d’El Cep i la Nansa, una editorial vilanovina prou coneguda per tots els amants de la bona literatura infantil. 

Ser mare i acompanyar infants a l’escola van fer que la Susana es replantegés moltes coses sobre educació. «Jo, com l’avi» és una història inspirada en fets reals, que ens convida a aprendre i reflexionar al voltant dels sistemes familiars i les actituds i comportaments dels infants: la punta de l’iceberg, diu la Susana, de la seva història. Una mena de motxilla de càrregues familiars. 

En Guillem és el protagonista d’un relat que mira amb respecte i que ofereix suport a les famílies que ho puguin necessitar. Un relat, per cert, que també ha comptat amb el suport gràfic i emocional de duess companyes de la Susana: l’Agnès Pla, il·lustradora i l’Eva Guasch, dissenyadora.

Avui parlem amb la Susana sobre la gran experiència personal que ha estat l’elaboració d’aquest conte. Sobre el viatge compartit dels infants amb els adults i les claus de l’acompanyament vital, tan necessari, per al desenvolupament de nens i nenes. 

SomDocents (SD): Hola Susana! Gràcies per compartir aquest espai de conversa amb nosaltres. Qui és en Guillem?

Susana Brieba (S): En Guillem, és el protagonista de la història. És un personatge inspirat en un dels meus fills.

SD: Quines són les conseqüències de posar-se les sabates d’un altre, en aquest cas, de l’avi?

S: En aquest cas, posar-se les sabates de l’avi, posa al Guillem en un lloc que no li pertoca. Un lloc per damunt dels pares. En Guillem és encara un nen. En un moment donat sent que pot fer les coses millor que ells i comença a donar ordres als seus germans i fins i tot als pares.

Simbòlicament les sabates ens ajuden a comprendre com de fort s’identifica en Guillem amb l’avi. Un moviment inconscient que el porta a assumir rols que no li corresponen ni per l’edat ni pel seu lloc dins el sistema familiar, ja que ell és un nen, el fill, i no li correspon ni sostenir ni assumir certes responsabilitats.

D’alguna manera, en Guillem se sent satisfet quan les coses surten perfectes; que vol dir, a la seva manera. Tanmateix, aquesta actitud perfeccionista i metòdica, en realitat li ocasiona malestar i no li permet gaudir de la vida ni del seu moment vital, encara que ell no en sigui conscient. A la vegada que el porta a mostrar-se arrogant, rígid, inflexible o autoritari.

SD: Quin paper té la família en aquest camí i redreçament respectuós?

S: És important que els adults puguem ampliar la mirada i veure que darrere d’un  comportament, en aquest cas, un metodisme o perfeccionisme extrem, hi ha quelcom més profund. I que aquesta conducta és només el símptoma d’un assumpte més gran que probablement té atrapat a l’infant. Normalment el que veiem és la punta de l’iceberg.

També és important no etiquetar l’infant. Comprendre que el que mostra és justament la pista del camí a seguir.

Per això, és necessari una mirada ampla, amorosa, pacient i respectuosa. Amb límits clars, conscients i coherents. Comprendre que el que mostra no és l’essència del que ell és.

I acompanyar-los més amorosament quan sembli que menys s’ho mereixen, perquè és quan més ho necessiten. Perquè encara que no ho expressin, quan quelcom no està bé dins seu, acaba generant-los malestar, angoixes, frustracions innecessàries, solitud, pors…

Amb tot, l’exercici final és aprendre a connectar com a pares amb les nostres pròpies ferides, ja que moltes vegades el que manté ocupats als nostres fills/es, té molt a veure amb nosaltres o amb algun assumpte del sistema no resolt o no vist.

El treball intern i d’exploració personal és essencial en l’acompanyament dels fills. Són petits grans mestres que contínuament ens fan de mirall. És responsabilitat nostra mirar-ho o no.

Perquè moltes vegades quan comencem a mirar dins nostre, deixem de mirar als nostres fills i llavors els símptomes es dilueixen o fins i tot poden arribar a desaparèixer.

SD. Quina o quines situacions i conductes dels patrons familiars han inspirat aquest conte?

S: Un excessiu perfeccionisme i metodisme. La rigidesa i inflexibilitat.

SD. En quin moment de la seva vida comencen els infants a buscar el seu lloc?

Jo diria que ja en la concepció. Ho podem entendre millor si ens imaginem situacions que es donen en el ventre de la mare quan aquesta concep més d’una criatura. A dins ja passen coses entre els germans que queden impreses en les cèl·lules dels bebès i que tindran una repercussió en les seves vides. Com més bebès, més inconscient, com més gran, més consciència hi podem anar posant.

Pertànyer és un dret fonamental. Sentir que formes part de la família, del grup d’amics, de companys de la feina, és essencial. Ja que pel contrari estàs exclòs, el qual pot generar molta frustració, sentiments profunds de tristesa, solitud, baixa autoestima…

Només necessitem que ens vegin. Com en la pel·lícula Avatar; ells se saluden dient “Et veig”. Un “veig” que és una mirada de connexió profunda amb l’altre. De veure més enllà del que es mostra, veure l’essència. Quan sentim que ens miren; automàticament sentim que pertanyem.

SD. Expliques que aquest conte pot esdevenir una guia per a famílies amb infants. Per què? I què hi podem trobar al llibre que serveixi d’ajuda?

S: Perquè tot i ser una història fictícia en els detalls, parteix d’una experiència real. I d’alguna manera, les coses que ens ocupen a les persones no són tan diferents. En aquest cas el conte parla d’un nen metòdic i perfeccionista, però el llibre porta una informació de rerefons que parla de pertinença i d’un desordre en la jerarquia familiar; temes latents en moltes famílies que es mostren amb múltiples símptomes, més enllà del que explico en el conte.

A mi m’ha ajudat molt al llarg de la vida conèixer experiències dels altres amb les que m’he sentit identificada per comprendre que el que a mi em passa o passava no és tant estrany. Els altres t’ajuden també a fer aquest moviment d’ampliar la mirada i veure les coses des d’un altre punt de vista.

Sovint som cecs als nostres assumptes, és fàcil veure i resoldre els dels altres. Per tant, veure com ho solucionen els altres, pot ser d’ajuda.

Al llibre hi trobaran una història inspirada en quelcom real i unes orientacions familiars que són, d’alguna manera, el relat del nostre aprenentatge com a família. Un conjunt d’aportacions, reflexions, pensaments, actuacions… que ens han ajudat a acompanyar els nostres fills de la manera més amorosa i respectuosa que hem sabut. El camí, cal dir que continua… Dia rere dia aprenem.

 SD: Com va ser això de posar en marxa la publicació a través d’Edita?

S: Doncs, tot gràcies a les xarxes. Fent cerca per internet d’editorials que tinguessin una mirada bonica i amorosa cap a la infància. Vaig topar amb “El Cep i la Nansa” i el seu bonic projecte. Em vaig posar en contacte amb ells i em van respondre. A partir d’aquí tot va ser fàcil, ens vam entendre de seguida. I jo no puc estar més agraïda i més satisfeta. El tracte, l’atenció… és un projecte molt cuidat que cuida també les persones. Ha estat una experiència genial.

SD: Com vau treballar amb la il·lustradora, Agnès Pla? I amb la dissenyadora? Com vau pensar i repensar l’encaix de la història amb les il·lustracions?

S: Això va ser màgia. L’Agnès i l’Eva són dues grans amigues. Un dia li vaig mostrar l’esborrany de la història d’en Guillem a l’Agnès i aviat em va encoratjar amb el projecte. Ella es va oferir a il·lustrar-lo sense més interès que fer alguna cosa juntes. I el pas següent que totes dues vàrem tenir clar va ser parlar amb l’Eva i explicar-li el que teníem entre mans. I l’Eva a l’instant ja estava pujada al carro. La idea de fer quelcom juntes ens va entusiasmar i vam viure tot el procés amb molta calma, alegria i entusiasme.

Jo tenia una imatge del Guillem al cap, que l’Agnès va saber desxifrar com per telepatia i amb l’Eva va passar el mateix, no va caldre presentar moltes propostes de disseny i il·lustració, era com que les tres teníem el mateix al cap, només ho havíem de plasmar. Ha estat una experiència molt bonica.

SD: El projecte ha estat un gran èxit, en el sentit que compteu amb un munt de mecenes, els quals us han permès superar l’aportació al projecte. Quin creus que ha estat el motiu d’aquest entusiasme?

S: Ai! Estic immensament agraïda a tots i cadascun dels mecenes. Encara no m’ho puc creure. Està clar que això sense ells no seria possible i no tinc paraules suficients per mostrar la meva gratitud.

El motiu? Potser justament l’amor i la sintonia que hi ha entre les tres; l’Agnès, l’Eva i jo. També el fet que sigui una història inspirada en quelcom real, una història escrita, il·lustrada i dissenyada des del cor sense més pretensió que posar-la al servei d’altres persones que els pugui ser d’ajuda o tan sols per gaudir-la.

Instagram també va ser clau: em va permetre fer publicacions de tant en tant, per recordar a la gent el projecte sense haver de trucar porta per porta. I la bonica promoció que van fer des d’Edita. Encara se’m posa la pell de gallina quan veig el vídeo…

SD: I ara, estàs treballant en algun altre projecte? Suposem que sí, però… si encara no hi estàs posada, en quins projectes t’agradaria treballar?

S: Ui! Aquesta pregunta… En el moment vital que estic se’m fa gran i a la vegada petita. Doncs mira, us diré que el meu projecte té un nom: SEGUINT EL FIL. És el nom amb el qual vaig obrir el compte d’instagram per fer la promoció del conte. I cada vegada ha anat prenent més sentit per a mi.

Fins i tot, gràcies també a l’ajuda d’una bonica i gran amiga (Gràcies Mer!) he obert una pàgina web: www.seguintelfil.com/jocomlavi

Aquesta web de moment només té una única finalitat; penjar-hi l’ampliació de les orientacions familiars que hi ha al conte.

Però quan penso amb “Seguint el fil” em porta a un món ple de possibilitats, moltes encara per descobrir. El meu projecte immediat és caminar seguint el fil del què m’agrada, de la meva família, de les petites coses que m’alegren el dia, de les boniques relacions que m’omplen, de les meves intuïcions, dels senyals, de les meves mans quan gaudeixen fent coses… seguint el fil de fluir, de gaudir, de l’alegria, d’aprendre… en definitiva, seguint el fil de la vida.

I segur que pel camí em trobo mil i una coses interessants que potser un dia em ve de gust compartir en la meva web o es converteixen en un projecte o simplement em ve de gust viure-les.

Aquesta entrada s'ha publicat en Entrevistes, Lectura, Recursos i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s